you.florist per dins: una botiga que sap el que ven

Quan algú compra flors gairebé mai no busca «rosa vermella». Busca alguna cosa per a una taula concreta, un gerro que ja té, un color que ha vist en un sofà, una data que no es pot moure. La botiga habitual respon a tot això amb una foto i un preu, i deixa la resta a la teva imaginació —o t'obliga a trucar per telèfon—.

El motiu no és mandra: és que aquestes dades normalment no existeixen a la base. Ningú no ha mesurat quant pesa una tija d'aquella varietat, ni quantes en venen al ram, ni si el color de la foto és el de la flor o el de la llum de l'estudi. Sense la dada, no hi ha cap eina possible.

Per tant, el primer no va ser programar res, sinó aconseguir les dades. I d'aquesta feina, poc lluïda, surten totes les peces que venen a continuació.

La capçalera de cada categoria no és una foto decorativa: és una escena muntada amb productes reals del catàleg, i cadascun porta un punt al damunt que va a la seva fitxa. Veus un ram a la taula, el toques, el compres. Sense tornar al llistat ni endevinar quina de les quaranta miniatures era.

Sona senzill i és la part més artesanal de tot el web: els punts estan mesurats a mà, un a un, sobre la fotografia. No hi ha reconeixement automàtic que valgui — una màquina que s'equivoca de flor envia el client a la fitxa d'un altre producte, i això és pitjor que no posar punts.

I hi ha dues fotografies per escena, no una de retallada: l'apaïsada d'escriptori i la vertical de mòbil són preses diferents, amb els productes col·locats d'una altra manera. Reutilitzar els mateixos percentatges en totes dues posaria el punt damunt del producte equivocat.

Escollir «rosa» en un desplegable no serveix de res quan el que vols és que combini amb alguna cosa que ja tens. Hi ha trenta roses diferents i el que busques és a la funda d'un coixí, no en una llista.

L'igualador capgira la pregunta: puges una foto —el sofà, la invitació de casament, el vestit—, assenyales el color i la botiga busca al catàleg les flors que més s'hi assemblen. La comparació no es fa pel nom del color sinó per la distància real entre dos colors, que és com es mesura en arts gràfiques i no a ull.

La foto no surt del teu mòbil: l'anàlisi té lloc al teu propi navegador i al nostre servidor només hi arriba el color, tres números. No guardem la imatge perquè no ens cal per a res.

«Un ram gran» no és una mesura. Un centre per a una taula de sis no porta les mateixes tiges que un per a un aparador, i la diferència entre quedar curt i passar-se són trenta euros i un gerro que no s'omple.

La calculadora parteix del que sí que saps: la mida del gerro o la taula, i com de ple el vols. Retorna un nombre de tiges amb el qual es pot comprar, no un consell genèric.

La dada existeix perquè la tenim fitxa per fitxa: 18.444 de les nostres 18.466 referències porten el nombre de tiges que venen al manat. Sense això, la calculadora seria una regla de tres inventada.

El transport no el decideix el preu del que compres: el decideix el que pesa la caixa. Per això una botiga que no sap el pes del que ven només pot fer dues coses, i totes dues són dolentes: cobrar un preu fix pel transport que castiga qui compra poc, o endur-se la sorpresa en empaquetar.

Nosaltres tenim el pes per peça en 15.362 de les 18.466 referències — un 83 % del catàleg. No és un pes estimat per família: és el de l'article, el que ens dona el productor.

Amb això, la calculadora de sota diu el que pesarà el teu ram abans de muntar-lo. I al catàleg, aquesta mateixa dada és la que fa que el transport que veus sigui el que es cobra.

Del 17 % que falta no ens inventem res. Si el proveïdor no envia el pes d'un article, la seva fitxa calla — preferim un buit a un número que soni bé i sigui incorrecte.

Tothom publica el mateix calendari de temporada, copiat del mateix lloc, i gairebé sempre és incorrecte: no distingeix l'any que ha fet, ni l'hemisferi d'on arriba la flor, ni el que de debò ha passat pel magatzem.

Nosaltres hem començat per l'altra banda. Cada dia anotem què hi havia disponible i què no, referència a referència. Amb el temps això dona una temporada mesurada en comptes de recitada: quan apareix de debò el ranuncle, quantes setmanes aguanta, quins anys es va avançar.

Aquí toca ser honestos: l'arxiu va començar el 29 de juliol i porta 3.804 canvis anotats sobre 3.270 referències. Són cinc dies. Serveix per veure què es mou aquesta setmana, i encara no serveix per dir res sobre l'any que ve — i no ho direm fins que sigui veritat. L'eina neix mig buida expressament i es va omplint sola.

La pregunta que més es fa i la que menys es respon. Depèn de la varietat, de la temperatura de l'habitació i del que facis el primer dia — tallar en diagonal i canviar l'aigua no és un consell d'àvia, són dies de diferència.

L'estimador ajunta aquestes tres coses i dona un interval, no un número màgic. Un interval honest informa; un «dura 10 dies» exacte és mentida la meitat de les vegades.

Una comanda nostra pot sortir en diverses caixes des de llocs diferents, i cadascuna té la seva data. Ensenyar una sola data per a tota la comanda —la més optimista, normalment— és la manera més fàcil de quedar malament amb algú que necessitava les flors un dijous concret.

Per això cada paquet diu la seva pròpia data, des del carret. És menys vistós que un «lliurament en 24 h» ben gran, i és el que de debò passarà.

I quan alguna cosa està esgotada, en comptes d'amagar la fitxa es pot demanar avís: deixes el teu correu i t'escrivim quan torni. Sense compte, sense registre. És una de les funcions més noves i encara no l'ha utilitzada gairebé ningú — l'expliquem perquè hi és, no perquè tinguem xifres de què presumir.

Res de l'anterior no serveix si el web triga quatre segons a obrir-se. Les pàgines estan pregenerades i es refresquen soles, així que el que es carrega és una pàgina ja feta i no una consulta a la base amb el client esperant.

El cercador és nostre, no un desplegable: suporta errades, plurals i accents —«tulipan», «tulipanes», «Tulipán» porten al mateix lloc— i va passar de trigar catorze segons a poc més d'un quan el vam reescriure sencer.

La botiga és en sis idiomes de debò: espanyol, francès, portuguès, català, gallec i euskera, cadascun amb les seves pròpies adreces i els seus textos legals revisats, no un traductor automàtic al damunt.

I a la portada hi ha un planeta que es pot girar amb el dit. No resol cap problema — és el que fa que algú recordi la botiga l'endemà, que també compta. Si el teu mòbil no té prou potència per moure'l, el web continua funcionant sense adonar-se'n.

El lloc on més gent abandona una botiga és el pagament, i gairebé sempre pel mateix: sis camps, un compte que cal crear i un mètode que no és el teu.

El nostre checkout són dos passos: on va i com es paga. Es pot entrar amb Google amb un toc o amb un codi de sis dígits al correu — sense cap contrasenya per inventar i després oblidar.

I l'import sempre el calcula el servidor, mai el navegador. És un detall tècnic avorrit amb una conseqüència pràctica: el número que veus és el que es cobra, i ningú no el pot tocar pel camí.

La botiga es pot instal·lar al mòbil sense passar per cap botiga d'aplicacions: s'afegeix a la pantalla d'inici i s'obre com una app, amb els seus accessos ràpids a comandes i favorits.

No és una app de debò i no pretén ser-ho. És el mateix web, que ja anava ràpid, amb una icona pròpia — que és el que gairebé tothom volia en realitat.

Aquest os està fet amb roses de debò i és un producte del catàleg, no una il·lustració per a l'article. Serveix per veure les regles funcionant alhora.

És al catàleg una vegada per cada color —blanc, lavanda, vermell, turquesa, multicolor— i cadascun té la seva pròpia fitxa amb la seva pròpia fotografia. Podríem haver fet una fitxa amb un desplegable de colors, que és més barat; però llavors qui busca «os de roses blau» no trobaria res, i qui hi entrés veuria un os vermell a la foto i se n'hauria de refiar.

Porta el seu pes, així que el transport surt bé. Porta el seu color mesurat, així que apareix si el busques amb l'igualador. I està assenyalat a l'escena de la seva categoria, així que es pot comprar tocant-lo a la foto. Aquí no hi ha cap funció nova: és tot l'anterior, aplicat a un os.

Tot l'anterior està pensat per a una persona amb un mòbil a la mà. Des de principis d'agost de 2026 hi ha una segona porta, i per aquesta no hi entra ningú: hi entra un programa.

Un agent d'IA —l'assistent d'una altra persona, no el nostre— pot consultar el nostre catàleg amb la disponibilitat i el preu d'avui, demanar el total, crear la comanda i pagar-la, sense que cap persona teclegi res. Són deu eines exposades per MCP, el protocol obert amb què els assistents parlen amb sistemes externs, i un pagament per x402 que se signa en la mateixa petició.

I Flora, l'agent que atén els clients al xat de la botiga, va tancar el circuit el mateix mes: cobra mitjançant un enllaç de pagament, comprova al servidor si el cobrament ha entrat —tant amb targeta com amb criptomonedes—, cancel·la una comanda que encara no ha sortit i tramita una devolució amb la foto que el client puja pel mateix xat.

Hi ha una ratlla que no traspassa: Flora no torna diners. Deixa l'expedient fet fins al límit de l'import i aquí s'atura, perquè l'abonament l'aprova i el paga una persona. Aquesta frontera està escrita al codi, no a les seves instruccions — un model de llenguatge es pot convèncer, però una condició del servidor no.

Quan una botiga diu que va al davant convé comprovar si va al davant de la llei o d'acord amb ella. En el nostre cas les regles ja estaven escrites, i tres expliquen decisions que aquí semblen capricis nostres.

La primera: Flora diu que és una intel·ligència artificial la primera vegada que obre la boca. No és modèstia, és el Reglament (UE) 2024/1689 d'Intel·ligència Artificial, l'article 50 del qual obliga que un sistema pensat per conversar amb persones les informi que estan parlant amb una IA. El Reglament va entrar en vigor l'1 d'agost de 2024 i les seves obligacions de transparència són aplicables des d'aquest mateix mes d'agost de 2026.

La segona: que Flora distingeixi entre una flor natural i un gerro de ceràmica en tramitar una devolució. La normativa europea de consum dona catorze dies per desistir d'una compra a distància, però exclou expressament els «béns que es puguin deteriorar o caducar amb rapidesa». Una flor tallada ho és; una peça de ceràmica no. Per això no demanem que es torni la flor, però sí el gerro — i per això, quan hi ha un problema amb flor fresca, el que demanem és una foto i no un paquet de retorn.

La tercera és més tècnica i més bonica. El pagament dels agents fa servir el codi 402 del protocol HTTP, «Payment Required». Aquest codi està reservat des dels anys noranta i continua estant-ho: l'especificació vigent de l'IETF, la RFC 9110 de juny de 2022, el manté apartat i sense ús definit, esperant que algú trobés per a què servia. Va resultar que servia per a això. Avui hi ha diversos esborranys en el mateix IETF treballant sobre pagaments entre agents, així que no és una raresa nostra: és un estàndard que es forma mentre el fem servir.

El termini de reemborsament també és comprovable, i en això anem al davant del que s'exigeix: la norma dona al venedor catorze dies des que se li comunica la devolució, i nosaltres anunciem entre 48 i 72 hores des que el producte torna.

L'arxiu de temporada té cinc dies. Fins que no tingui un any sencer no podrà dir res sobre l'any que ve, i no el farem parlar abans.

Falta el pes en el 17 % del catàleg, sempre perquè el proveïdor no l'envia. En aquestes fitxes veuràs un buit on hauria d'anar la dada: és així expressament.

Els avisos de reposició funcionen però gairebé ningú no els ha fet servir encara, així que no sabem si el correu arriba en el moment adequat. Ho sabrem quan n'hi hagi prou.

I hi ha dues llengües d'Espanya que encara no hi són, tot i que les tenim a la llista: si entres en euskera veuràs que alguna cosa molt concreta encara es diu en espanyol.

Ho expliquem perquè una botiga que només ensenya el que li surt bé no és una botiga honesta, és un fulletó.

Les xifres del nostre catàleg estan comptades a la nostra pròpia base el 4 d'agost de 2026 i canvien diàriament. Qualsevol les pot contrastar navegant: si diem que hi ha foto a totes les fitxes, n'hi ha prou de buscar-ne una que no en tingui.

Comerç electrònic a Espanya: Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), nota de premsa del 3 de juliol de 2026 sobre les dades de 2025, a cnmc.es. La CNMC publica aquestes xifres cada trimestre a partir de les operacions declarades per les entitats de pagament.

Empreses que fan servir intel·ligència artificial i que venen per internet a Espanya: Institut Nacional d'Estadística (INE), Enquesta sobre l'ús de TIC i comerç electrònic a les empreses, edició publicada el 22 d'octubre de 2025, referida a 2024 i al primer trimestre de 2025, a ine.es.

Empreses que fan servir intel·ligència artificial a la Unió Europea: Eurostat, nota de l'11 de desembre de 2025, a ec.europa.eu/eurostat.

Obligació de dir que s'és una IA: Reglament (UE) 2024/1689 del Parlament Europeu i del Consell, article 50, consultable a EUR-Lex i al calendari d'aplicació que publica la Comissió Europea.

Dret de desistiment i la seva excepció per a béns peribles, i termini de reemborsament: Directiva 2011/83/UE, transposada a Espanya en el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris. Explicat en castellà pel Centre Europeu del Consumidor a Espanya, del Ministeri de Consum, i al portal Your Europe de la Unió Europea.

El codi 402 del protocol HTTP: RFC 9110, «HTTP Semantics», de l'Internet Engineering Task Force (IETF), juny de 2022, a rfc-editor.org. Els esborranys en curs sobre pagaments entre agents es consulten al datatracker de l'IETF.